RAGAZZO
Lali Àlvarez
Sinopsi
Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i reunions en algunes zones de la ciutat, es prohibeix estendre la roba als balcons. Detencions. Identificacions. 30.000 policies patrullen els carrers i no permeten l’entrada a la Zona Rossa, el lloc on els líders mundials del G8 estan realitzant una cimera.
Ragazzo, malgrat tot, viu l’estiu de la ciutat: fa poc han okupat amb uns amics un espai acollidor que han condicionat com a vivenda, està de vacances, té temps per escoltar música, llegir, cuinar, enamorar-se... i per participar al Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest “altre món possible” que des de fa uns anys s’imagina com alternativa a la globalització. El seu destí quedarà marcat quan prengui la decisió de quedar-se a la Columna dels Desobedients, que s’ha proposat una acció pacífica de desobediència civil: violar el confinament de la Zona Rossa.
Què fer davant l’amenaça? Té legitimitat un govern que s’ha de blindar per decidir? Qui (i per a què) fa servir la violència? Què és la impunitat? Un altre món és possible?
“Ragazzo” és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.
Dedicat a la memòria de Carlo Giuliani, assassinat a Gènova el 20 de juliol de 2001.
Premi Serra d'Or a millor espectacle teatral 2016,
Premi de la crítica Recomana a millor espectacle per a joves 2015,
Premi del públic de la Feria Internacional de Teatro y Danza de Huesca 2015.
Informació pràctica
Fitxa artística
Autoria i direcció Lali Álvarez
Ragazzo Pau Bondiez
Espai sonor Pau Matas
Llums Núria Solina
Agraïments Haidi Giuliani, Elena Giuliani, Oriol Pla, Quimet Pla, Irene Vicente, Marta Oliveras, Ana Esteban, Gary Shochat, Teresa Garriga, Jesús Rodriguez, Dani Lagartofernández, Agnés Mateus, Sergi Gutiérrez, Ignasi Álvarez, Mariona Álvarez, Francesca Mascetti, Vanesa Rise, Eloise Barighini, Andre de Lotto, Guido Ramellini, Ida Mauro, Katia Bosco, Dario Ferraro.
Documentació
Fa una dècada que Lali Álvarez va despuntar com a dramaturga i directora amb Ragazzo. El protagonista era un jove Oriol Pla (Gola), que ja havia apuntat manres a Guillotina (Fira Tàrrega, 2014). Ara, torna amb un nou intèrpret, Pau Bondiez. Com aquell Ivan i els gossos interpretat des del 2013 per Pol López (que, més tard faria Pau Rosell), la pedrera teatral demostra vitalitat. Però el que és més preocupant, les obres dramàtiques inspirades en fet reals continuen ressonant d’una actualitat tant o més cruentes. Al 2015, el ressò de Gènova 2001 (Fausto Paravidino en faria una proposta teatral, que va dur Carme Portaceli al Grec del 2004) va ensenyar la impossibilitat de conviure el G8 amb una concentració d’ONG’s per reclamar un altre món possible. Aquell clam esclafat per la policia connectava amb el 15M, del 2011, que també va acabar amb un desallotjament forçós pocs dies després de la victòria electoral d’Artur Trias (CiU), però abans que accedís a l’alcaldia, en temps d’escombraria del govern socialista de Jordi Hereu. Revisitar el muntatge aquest 2025 té uns referents diferents. Perquè el soroll d’helicòpters va ser un signe amenaçador, des del 2017, arran de la convocatòria de l’1-O en contínues manifestacions i aparicions de força de l’ordre. I, novament, el 2019 amb la resolució de la sentència que va incendiar la plaça Urquinaona. Si Gènova podia sonar d’una altra època (principi del segon govern de Berlusconi), ara aquest assassinat per part de la violència institucional (teòricament, legal) és un salt a un record relativament recent, encara latent. A Catalunya, sortosament, no hi van haver morts, però sí crims que han quedat impunes. Mentre moltes persones que van actuar amb desobediència civil encara no se’ls ha permès l’amnistia, la majoria dels agents que van provar de rebentar l’organització popular que ja en disposen. A l’escena, Bondiez viu, de nou, la història d’un jove de 23 anys que, abans de tenir unes opinions molt formades polítiques i socials, confia en la decisió festiva i desinhibida dels joves que prenen els carrers, i decideixen que poden passar per les zones prohibides de la ciutat (parapetades per a garantir la seguretat dels polítics del G8). La mirada ingènua, però clarivident, de com regular amb més justícia la riquesa d’un país l’aparta de convertir-se en una figura mítica: ell demana ser recordat com un anònim més. Aquest cant des de les catacumbes socials coincideix amb la lectura, un punt distòpica de Llogatera que aquests dies representa Júlia Truyol a l’Akadèmia. Caldrà fer alguna acció (més enllà del teatre) per obligar a revertir privilegis. Álvarez, que no ha deixat de proclamar-ho amb altres muntatges (Barcelona contra la paret; Life, Tha Tzpar (L’espera) ho torna a posar sobre la taula amb tota la contundència que cal per combatre les simplificacions avui, de missatges de l’extrema dreta.