Quan intentem explicar què és Una altra nit, només ens surt dir que és una peça de “lu nostru”. Una peça d’amor a tot allò que compartim. D’on venim i d’on no podem escapar. El que ens fa reconeixibles els uns amb els altres, el que ens pertany; el que ens defineix. El paisatge, l’accent, la petroquímica, la Renfe, i sobretot els records; les anècdotes; el que hem viscut junts, l’espai temporal que compartim. Les anècdotes de sobretaula.
Una mateixa anècdota té moltes versions, cadascú té la seva i ja n’hi ha cap que sigui veritat o mentida, segur que us ha passat mil vegades, que una mateixa anècdota la recordeu d’una manera molt diferent que les mateixes persones que la van viure, potser fins i tot de manera excloent. Perquè ja quasi res és veritat o mentida, o quasi tot és veritat i mentida al mateix temps. Perquè només podem recordar la ficció: la nostra ficció, “lu nostru”. Si l’Anna, la Bàrbara i el Pau no haguessin nascut aquí, les seves anècdotes, “lu nostru”, seria un altre “nostru”, seria Una altra nit. No la que va escriure Pinter el 1969; la nostra.